Les
comparses
Les comparses són les protagonistes indiscutibles de la Patum. Hereves dels antics entremesos medievals del Corpus, representen un univers simbòlic únic on conviuen el foc, la solemnitat, la sàtira i les antigues representacions del bé i el mal que, al llarg dels segles, han mantingut viva la força ritual de la nostra festa.
El Tabal, els Turcs i Cavallets, les Maces i els Àngels, les Guites, l’Àliga, els Nans Vells, els Gegants, els Nans Nous i els Plens transcendeixen la seva dimensió material per convertir-se en una expressió viva de la identitat col·lectiva. Cada comparsa té una personalitat pròpia, una història i una manera específica de moure’s i relacionar-se amb la resta de patumaires. Un patrimoni col·lectiu que, amb amor i veneració, les berguedanes i els berguedans hem preservat i sabut transmetre de generació en generació.
Tabal
És el pregoner de la festa. El so del seu repic: pa-tum, pa-tum dona nom, des de finals del segle XVIII, a la festa
El Tabal és l’únic element de La Patum que participa en tots i cadascun dels actes de la festa. La seva presència és constant i, en certa manera, es pot dir que la presideix i dirigeix.
Documentat des del 1621, i reconstruït el 1726, fou l’únic instrument de La Patum al ritme del qual evolucionaven les comparses fins a mitjan segle XVII. El Tabal, doncs, no tenia cap simbolisme concret dins les representacions sinó que era l’encarregat de dirigir i coordinar les evolucions dels diferents entremesos i marcava el ritme de cadascuna de les danses.
A la darreria del segle XIX, quan es van començar a introduir peces musicals a la festa, el protagonisme del Tabal va quedar notablement desplaçat.
Tot i això, Tabal i tabaler continuen sent un element imprescindible a La Patum. El diumenge de l’Ascensió, el Tabal és l’encarregat d’anunciar la imminent arribada de La Patum a tot Berga. Al migdia de la vigília de Corpus, precedeix la passada dels Gegants i, el mateix dia al vespre (i el dissabte següent), també encapçala els passacarrers o passades. Actualment presideix des d’un lloc privilegiat les representacions de La Patum a la plaça de Sant Pere i, antigament, anava al capdavant de la resta de comparses de La Patum en les processons de Corpus.
I és que si alguna vegada el diumenge de l’Ascensió no se sentís el repic del Tabal anunciant l’acord municipal, aquell any no hi hauria Patum.
turcs i cavallets
Es creu que el ball dels Turcs i Cavallets és un dels més antics de La Patum
Tot i que poden derivar d’antigues representacions paganes de caràcter ramader, actualment representen la lluita secular entre la Creu i la Mitja Lluna.
Quatre cavallers cristians i quatre turcs a peu simulen una batalla de la qual els primers resulten sempre vencedors.
La primera referència que en coneixem data del 1621, tot i que les figures actuals van ser construïdes el 1890. Fins el 1889, els cavallets berguedans tenien una forma simple, ingènua i rudimentària: la gropa del cavall era simulada per un cèrcol cobert de roba que tapava les cames del genet, un diminut cap de fusta al davant i una nina asseguda a la gropa. Els nous cavallets, encarregats a la casa La Perfección de Barcelona, costaren 200 pessetes (1’20 euros). Curiosament, els vestits dels Turcs i Cavallets, comprats a la mateixa casa, van resultar més cars que els mateixos cavallets, 250 pessetes (1’50 euros).
Fou l’any 1890 quan els Turcs i Cavallets deixaren d’evolucionar al so del Tabal i van passar a dansar als acords de la música composta per en Joaquim Serra i Farriols, el “Quimserra”.
maces
L’eterna lluita entre el Bé i el Mal
Aquesta antiga escena, documentada des del 1621, simbolitza l’eterna lluita entre el Bé i el Mal, representada a través de l’escenificació ingènua d’una batalla entre àngels i dimonis.
La maça consisteix en un mànec rematat per una caixa rodona, que conté pedres que en ser sacsejades emeten un soroll característic. Estan decorades amb cares diabòliques i a sobre hi duen un fuet. Les Maces són portades per uns personatges vestits de dimonis i que porten la cara coberta amb una carota.
Durant el seu ball, les Maces van evolucionant per la plaça fins que peta el fuet. És llavors quan els dimonis cauen a terra i els àngels els rematen amb la llança i l’espasa.
Les Maces foren la darrera comparsa a la qual s’incorporà música, composta per Joan Trullàs l’any 1963. Aquesta música només s’interpreta als salts de Lluïment (al migdia). A la nit, les Maces continuen evolucionant, com sempre, al so del Tabal.
Antigament, Maces i Plens havien format part d’un únic quadre escènic, el dels dimonis.
angels
Els representants del Bé lluitant contra el Mal
Els Àngels els trobem sempre relacionats amb les Maces pel fet de formar part del mateix quadre escènic. Actualment prenen part en l’escena dos representants de les forces del Bé: Sant Miquel i un altre àngel que l’acompanya.
Els Àngels es troben documentats des del 1621, quan només apareix Sant Miquel. El seu ajudant s’incorporà definitivament a la representació a la primera meitat del segle XIX.
Fins a la primera dècada del segle XX, l’arcàngel Sant Miquel lluïa una carota, avui conservada al Museu Comarcal de Berga.
guites
Un dels elements més primitius de La Patum
Antigament també se l’havia anomenat Mulassa, Mulafera i Mulaguita. És un dels elements més antics i singulars de la celebració. És, juntament amb els Plens, un dels personatges únics al món ja que la seva forma arcaica de mulassa forma part d’un element únic dins el bestiari festiu de l’Estat espanyol i mundial.
Tradicionalment només n’hi havia una, la Guita Grossa, de la qual en tenim constància des del 1621.
Les Guites són l’element de La Patum que menys ha canviat des dels orígens i que conserva unes formes més primitives. Tot i que no hagi canviat en la forma, sí que ho ha fet en el nombre de persones que la porten, els guitaires. Fins a inicis del segle XIX eren únicament dues persones les encarregades de portar la Guita. Aquest nombre es va anar incrementant i, actualment, els guitaires són 28 que acompanyen la Guita Grossa i 16 que acompanyen la Xica.
El canvi més important que ha patit aquesta comparsa al llarg de la seva història ha estat la introducció de la Guita Xica, popularment coneguda com a ‘Boja’, l’any 1890, en ple procés de potenciació de La Patum. Nasqué al carrer de les Canals (avui de Marcel·lí Buxadé), en una de les tantes patums de barri que es feien aquella època. Aquell any, després de demanar el corresponent permís a l’Ajuntament de Berga, va sortir a la plaça per sorpresa. La sensació que va causar entre els berguedans fou suficientment bona perquè s’acceptés i passés a formar part de La Patum, al costat de la Guita Grossa.
Les Guites són l’única comparsa de La Patum que continuen saltant exclusivament al so del Tabal. Tot i haver passat més de 400 anys des de la primera notícia que tenim de la Guita, es creu que el salt es manté com en els seus orígens.
aliga
L’Àliga. Balla la dansa més majestuosa i apreciada pels berguedans i berguedanes
L’Àliga és, sens dubte, l’element del bestiari festiu català que més es diferencia de la resta. És la figura més senyorial, aristocràtica i distingida. Antigament, l’Àliga gaudia d’un seguit de privilegis com el de ballar en el presbiteri de l’església o d’anar davant de la custòdia en les processons del Corpus.
L’Àliga de La Patum té un naixement més tardà que el d’altres elements de la festa i la seva història representa, encara avui, un gran enigma.
L’any 1756, l’Ajuntament de Berga va decidir incorporar una àliga a les solemnitats del Corpus i en va encarregar la construcció d’una al fuster Ramon Roca. Podria ser la mateixa, convenientment restaurada i modificada, la que balla actualment a La Patum.
El seu ball és el de major valor coreogràfic de tota la representació i la seva música la més distingida i monumental. Aquesta extraordinària partitura presenta moltes semblances amb una dansa típica del Renaixement que podria tenir el seu origen al segle XVI, per bé que la seva línia melòdica sembla derivar d’un himne gregorià. S’ha arribat a definir la melodia del ball de l’Àliga de La Patum de Berga com una de les tres peces més ‘genials’ de la música popular catalana.
nans vells
Quatre figures amb barret de tres pics i castanyoles
Els Gegants i els Nans són els elements festius que han gaudit de més popularitat al llarg dels segles. Actualment, a Catalunya, són poques les poblacions que no disposen d’alguna d’aquestes comparses i La Patum de Berga no n’és una excepció.
La introducció dels Nans Vells i els Nans Nous a La Patum és força moderna. Els Nans Vells daten del 1853 i foren un regal a la vila de Berga de Ferran Moragues i Ubach, primer diputat a Corts del districte de Berga, en un moment en què aquests personatges eren moda a l’època.
Són quatre figures masculines, amb barret de tres pics i llargues perruques, que ballen, tocant les castanyoles, als acords de melodies populars, les mateixes que dansen els Gegants. El fet de no disposar de música pròpia sembla que pot explicar-se, segurament, per la seva arribada per sorpresa a Berga, fet que va obligar a aprofitar les músiques que ja s’interpretaven per fer-los dansar.
gegants
Els antics cabdills musulmans vençuts
El primer Gegant de la festa el trobem documentat l’any 1622 i la primera parella l’any 1695. La tradició popular, sobretot des del romanticisme, els ha relacionat amb antics cabdills musulmans vençuts.
Actualment, a La Patum hi ha dues parelles que ballen conjuntament: els Vells, estrenats el 1866, que en van substituir uns de més antics, i els Nous, construïts l’any 1891.
Els seus balls són, majoritàriament, adaptacions de melodies populars catalanes, tot i que els autors berguedans Jaume Sala i mossèn Marià Miró també van compondre balls de gegants.
nans nous
Quatre personatges bellugadissos i estrafets
Foren estrenats el 1890 per tal que substituïssin els Nans Vells, que es trobaven en molt mal estat. Sortosament, però, aquests últims es van restaurar i han continuat participant a La Patum fins a l’actualitat.
Els Nans Nous són dues parelles, jove l’una i vella l’altra, que ballen als acords d’una melodia airosa i juganera composta a finals del segle XIX per Joaquim Serra i Farriols, el ‘Quimserra’, que ha acabat esdevenint la més popular i divulgada de les músiques patumaires. Figura en el repertori de molts esbarts catalans amb el títol de ‘La Patum de Berga’. Abans, havien dansat diversos ritmes de moda a l’època com rigodons i americanes.
plens
L’apoteosi de la festa
Són l’espectacle més gran de La Patum, el seu moment culminant, l’apoteosi de la festa.
Estan documentats des del 1621 i es creu que deuen el seu nom al fet que van plens de foc. Són, doncs, dimonis plens de foc.
Fins a finals del segle XIX, els Plens evolucionaven únicament al so del Tabal, però des d’aleshores, salten amb la música genial i enardidora que va compondre el ‘Quimserra’. Quan s’apaguen els llums i comença la música, la plaça esdevé un infern que s’omple de foc amb uns mil fuets cremant alhora. En total, salten 100 Plens, cadascun amb 9 fuets. Cada Ple porta un acompanyant que el guia a través de la plaça durant el salt.
Val a dir que el nombre de Plens s’ha anat multiplicant al llarg dels segles. El segle XVII hi ha documentats dos diables, abans de la Guerra Civil en saltaven 4, 8 o, com a molt i de forma excepcional, 12. Quan l’any 1916, amb motiu de La Patum extraordinària que es va celebrar per a la Coronació Canònica de la Mare de Déu de Queralt, es va fer un salt de 16 Plens, la gent va creure que hi havia massa foc a la plaça i que tot plegat suposava un perill. Més endavant en van saltar 40, nombre que s’ha anat incrementant fins al centenar que salten actualment.
patum infantil
La Patum Infantil se celebra el divendres de Corpus, tot i que l’activitat dels petits berguedans comença molt abans. Els assajos de La Patum Infantil duren dues setmanes, dies en què els infants de la ciutat aprenen els diferents balls de la celebració. És per això que se la considera una ‘escola de patumaires’.
El divendres de Corpus, els nens i les nenes de Berga representen la seva pròpia Patum a la plaça de Sant Pere. Aquesta Patum consta dels mateixos elements que la representada pels adults, però d’unes dimensions més reduïdes.
Al matí, La Patum Infantil comença amb una passada pels carrers de Berga i, al migdia i a la tarda, es fan les representacions de La Patum de Lluïment i La Patum completa amb totes les seves comparses: Tabal, Turcs i Cavallets, Maces i Àngels, Guites, Àliga, Nans Vells, Gegants, Nans Nous, Plens i Tirabols.
patum de la llar
Patum accessible impulsada per professionals i usuaris de la Fundació La Llar. És una festa oberta a tothom, però dedicada i feta per persones amb diversitat funcional. Aquesta iniciativa vetlla per la cultura popular adaptada, garantint la participació i el gaudi de l’experiència de les persones implicades.
Les músiques patumaires són interpretades en directe per la Banda de l’Escola Municipal de Música de Berga i músics de la Fundació La Llar.
Des de l’any 2023, es fa a la plaça de Sant Pere.
música
El component fonamental
Saber més
La música és un component fonamental de la festa, sobretot des de finals del segle XIX, quan les diferents melodies es van anar incorporant a La Patum. Actualment no es concep La Patum sense les músiques interpretades per la Cobla Pirineu, la Cobla Ciutat de Berga i la Banda de l’Escola Municipal de Música de Berga.
La major part de la música de la festa és de caràcter popular; es tracta d’una música senzilla i en algun aspecte única i genial. Entre els músics patumaires cal destacar la figura de Joaquim Serra i Farriols, el ‘Quimserra’ (Berga, 1834-1906), autor de les músiques dels Turcs i Cavallets, els Plens i els Nans Nous. Ell fou qui va canviar radicalment el panorama musical de La Patum, modernitzant-lo definitivament.
També cal fer esment de Ricard Cuadra i Camprubí (Berga 1951-1997), que va organitzar el Concert de Música Oblidada de La Patum el 1993 per recuperar antigues peces que ja no s’interpretaven. L’èxit assolit amb la reintroducció, sense proposar-s’ho, d’obres que feia dècades que s’havien arraconat, va fer que aquest concert tingués continuïtat el 1995 i el 1997, amb la recuperació de noves partitures. La seva prematura mort, el mateix 1997, va fer que s’instituís el Memorial Ricard Cuadra, que continua la tasca que ell va deixar inacabada amb un concert anual el dissabte de la Santíssima Trinitat.